El Sr. Palmer, sempre al quite de qualsevol cosa que puga afectar el seu cap de quadrilla, li dedica novament (quina obsessió, escolta!) el seu article al Bloc. Ara, perquè hem demanat saber el que es farà al Prado, què costarà i com ho pagarem. Això, ja veus!, li resulta sorprenent al Sr. Palmer. I torna amb el mateix repertori de sempre. Nosaltres, li tornarem a contestar també el mateix, amb l’esperança que alguna vegada entenga alguna cosa. Potser siga cosa de l’idioma. Si és així, li ho podem traduir.
El Prado fou un projecte aprovat unànimement per tots els grups politics. Inclòs el d’ell, el PP, en el que militava fins abandonar-lo per buscar un lloc al sol i quan ocupava els seus escrits llançant-nos flors al Bloc i pedrades (i insults i querelles judicials) al PSOE d’Orengo, a qui ara idolatra. La tria del projecte no va estar exempta de dificultats i es van introduir totes les modificacions que es van suggerir i eren possibles. No va haver cap retret per part del Sr. Mut. Absolutament cap. L’execució del projecte també va ser costós. I un acord polític (solíem actuar per consens, un concepte que ara els és desconegut) va concloure que havíem d’obrir la plaça a la ciutadania, encara que les obres no estigueren acabades del tot i presentaren clares deficiències. Ho vam fer. Però en cap moment certificàrem la seua finalització en eixes condicions. Qui ho va fer, és a dir, qui va signar la recepció fou l’actual govern. Qualsevol obra de certa envergadura està subjecta a la possibilitat de deficiències inicials. I al Bloc no se’ns ocorreria imputar-li-les al responsable polític. Però la seua responsabilitat sí que és la d’obligar l’empresa a la seua reparació i bon acabament, abans de la certificació final.
Ara, es vol remodelar la plaça, la que fou aprovada unànimement i que, encara que plantege dubtes estètics, compleix una funció dins la ciutat. Arribats ací, caldria aclarir o diferenciar dos aspectes. D’una banda, la reparació de l’obra mal executada que, òbviament, ha d’anar a càrrec de l’empresa, mitjançant la garantia dipositada. D’una altra, una remodelació de la plaça, que hauria de pagar l’Ajuntament. Es pretén, per tant, mesclar reparació i remodelació. Si reparem, cap problema. Però si remodelem haurem de veure algunes qüestions. La primera d’elles, la més important, el nou projecte a realitzar. El que s’ha presentat fins ara ha estat rebutjat per veïns i comerciants i, a diferència de l’anterior, no compta amb la unanimitat política. Tampoc la nostra perquè entenem que la plaça perdria la seua rotunditat i, amb ella, la seua funció. Encara que té aspectes positius que, sens dubte, millorarien la plaça, ens sembla un projecte excessivament carregat, ple d’amagatalls i poc útil. La segona qüestió és què ens costa i qui ho paga. Ens sembla ben estrany que l’empresa vullga participar del cost d’una remodelació que res té a veure amb el seu projecte. Per això volem saber en què consisteix la seua aportació. Tenim el precedent del Serpis, on l’empresa concessionària va aportar 3,2 milions d’euros per adequar la plaça a canvi d’un augment de les tarifes i del llindar concessional. És a dir, un préstec encobert que paguen els usuaris i l’ajuntament. Si eixa és la fórmula emprada també per al Prado, malament.
Supose que el Sr. Palmer entendrà ara per què demanem saber el que vol fer-se, què ens costa i com anem a pagar la remodelació de la Plaça del Prado. I supose que no li sabrà mal que ens ho diguen. I, per cert, jo també tinc una cita de Chesterton: “l’Església ens demana que en entrar en ella ens llevem el barret, no el cap”.